El Petit de Cal Eril, de la Terra al Cel

Repassem el segon treball d'El Petit de Cal Eril, del qual vam poder gaudir fa uns dies a Cal Massó. El concert s'emmarca dins la programació del Zoomvi, el festival de realitzadors de videoclips de Catalunya, que ha tingut lloc de forma paral·lela a Reus, Olot i Barcelona, a través de l'Anella Cultural.

Un any després del seu projecte debut, ‘Les sargantanes al sol’, El Petit de Cal Eril reprèn el vol i abandona les lletres contemplatives per alçar-se a un món més íntim i espiritual. Amb el seu segon àlbum, ‘Vol i dol’ (Bankrobber, 2010), la formació de Guissona reflexiona sobre la vida, la mort i els temors personals des del folk d’aparença naïf i rerefons eclèctic.

Joan Pons -veu cantant i compositor- explota en el nou treball una mirada introspectiva que distingeix la banda de l’onada pop cosmopolita en voga per Manel o Els Amics de les Arts. A diferència dels últims, que aposten pel customisme, El Petit de Cal Eril reconeix que les seves cançons no són òbvies i requereixen esforç. embolcalla les seves cançons amb tocs surrealistes -a vegades indesxifrables- que orbiten prop d’artistes com Adrià Puntí o Joan Miquel Oliver. La formació evoluciona cap a un món més trascendental i s’allunya del folk de temàtica rural, de les sargantanes i les mandolines tralarí, per tractar les pors humanes i l’arribada de la mort.

A ‘Cendres’, Joan Pons recorre al lirisme per denunciar la inconsistència de la política: Polítics sou cendres: cremen les vostres ànimes, a l’infern. Les més significatives de la transició de la banda són ‘Partícules de déu’, ‘Cau la neu’ i ‘Decapitació II’. A ‘Partícules de déu’ -la més èpica del disc- Pons inclou les persones com a part d’un tot que de manera explícita implica amb una divinitat; tanmateix, el concepte no parla tant de religió com de l’amor de parella, místic i planetari. El grup es deleita amb imatges tan senzilles com potents a ‘Cau la neu’, on transmet la grisor i el fred, la buidor i la calma, que comporta la mort: Cau com neu, la pluja damunt seu; naixen flors al seu voltant. Joan Pons, amb la col·laboració de la veu rogallosa de Roger Mas, rescata el poeta Pere Quart a ‘Decapitació II’. Per si el títol no fos prou explícit, el poema es recrea de forma escabrosa en la mort mentre Mas i Pons l’interpreten amb una barreja d’estranya fascinació, gust i serenitat. 

El Petit de Cal Eril no enganya. La seva música està lliure d’artificis i, en el seu cas, l’objectiu de la post-producció (a càrrec de Pons, tècnic de so de professió) consisteix en què el procés d’edició passi desapercebut. I ho aconsegueix.

En la producció d’aquest disc s’ha respectat la formació original, és a dir: David Paco, Càndid Coll i Lluís Rueda, a més del ja esmentat Joan Pons. Uns components als que s’hi han d’afegir les col·laboracions destacades del citat Roger Mas, Joan Colomo i Mau Boada. Gràcies a la bona acollida de ‘Les Sargantanes al sol’, els de la Segarra han comptat amb el suport de la discogràfica Bankrobber (Mazoni, Sanjosex o Mazoni) per produir el seu nou material. 


Clicant al següent enllaç podeu veure el videoclip de 'Cau la neu', inclòs a 'Vol i Dol'.

Albert Marquès, jazz jove d’esperit clàssic

Les flaires del jazz d’Albert Marquès trio van deixar un bon perfum al Racó de la Palma. El jove pianista de Granollers (1986,) afincat a París des del 2008, va reivindicar-se com una de les promeses més importants del panorama jazzístic català i va fer bones les valoracions de la crítica que el venen avalant des de la publicació del seu primer àlbum, de producció pròpia.

Acompanyat a l’escenari per l’experimentat Jordi Bonell (guitarra), que ha col·laborat al llarg de la seva carrera -entre altres- amb Chet Baker, Marquès va liderar un concert lleuger, amb un jazz sense floritures ni romanticismes, directe, i que va connectar amb el públic a mesura que avançaven els minuts. La formació la completaven el suec Marko Lohikari (contrabaix), qui va mostrar-se tan simple com efectiu a la base rítmica, i Xavier Hinojosa (bateria), qui va oferir instants brillants.

Marquès va encetar l’actuació, de prop d’una hora de durada, amb la peça ‘Granollers’. “Encara que Granollers no és molt maco”, va comentar, era la seva manera de retre homenatge al poble que l’havia vist créixer. La interpretació sòbria va ser la tònica dominant i només es va desviar del jazz més pur amb intervencions breus i esporàdiques a un so més llatí des del piano i al blues des de la guitarra de Bonell.

També hi va haver espai pel record i la consciència política. Marquès va rescatar els exiliats al camp de concentració d’Argelers amb el solo “Guerra, Argelers, Resistance, Oblit”. D’aquesta manera Marquès va voler homenatjar “aquells que ara han caigut en l’oblit i que van resistir durant tant temps”.

Per si no quedaven prou clares les referències de Marquès i companyia, la tercera peça de la nit va ser un tema de Chick Corea en què el jove pianista va lluir la seva destresa amb una mà esquerra constant i metòdica, i una dreta virtuosa. Marquès va dedicar el colofó final a la interpretació de ‘Moment’s notice’, peça que a més obre el seu àlbum debut, del genial saxofonista nord-americà John Coltrane. Aquí el públic va poder gaudir d’un inspirat Xavi Hinojosa, a la bateria, que per moments semblava gaudir d’un estat de trànsit induït per la composició de Coltrane.

A més de ‘Moment’s notice’, ‘Demonious Rossy-Song for Jordi Rossy’ i ‘I fall in love too easily’, el disc debut de Marquès el completen els temes propis ‘Trio’, ‘Dubtes’ i ‘Hommage au clitoris’. L’orgasme hagués sigut complet si Marquès, confès enamorat del tema “I fall in love too easily” i amb el qual es va declarar a la seva parella, hagués tocat aquesta peça popularment interpretada per Chet Baker o Miles Davis.