Trencasons, Ausentes i Metro 90, entre els finalistes del Reussona 2011

El concurs per a grups novells Reussona 2011 ja té les sis bandes finalistes que actuaran els propers 24 i 25 de juny en els concerts de Barraques al Parc de la Festa. Els seleccionats en la tretzena edició del Concurs de Música Jove de Reus són: Trencasons (rock urbà, Tarragona); Ausentes (folk, Reus); Metro 90 (rap, R&B, Reus); Roe Green & Txipiaite Band (reggae, Tarragona), Onedollar Tales (hard rock, Reus) i Fetitxe 13 (hip hop, Reus).

El jurat ha escollit les sis formacions que passaran a la final que es durà a terme els dos dies de juny a Barraques. Allà, s'hi decidiran els tres guanyadors del concurs. El dia 24 hi actuaran Trencasons, Ausentes i Metero 90, i el dia 25 serà el torn de Roe Green & Txipiaite Band, Onedollar Talles i Fetitxe 13.

A l’hora d’escollir les formacions finalistes, el jurat format per músics, periodistes musicals, promotors, tècnics de so i experts en el món de la música ha tingut en compte la qualitat de la proposta, la tècnica de la banda, la innovació, la qualitat de l’enregistrament i la projecció de futur.

El Petit de Cal Eril, de la Terra al Cel

Repassem el segon treball d'El Petit de Cal Eril, del qual vam poder gaudir fa uns dies a Cal Massó. El concert s'emmarca dins la programació del Zoomvi, el festival de realitzadors de videoclips de Catalunya, que ha tingut lloc de forma paral·lela a Reus, Olot i Barcelona, a través de l'Anella Cultural.

Un any després del seu projecte debut, ‘Les sargantanes al sol’, El Petit de Cal Eril reprèn el vol i abandona les lletres contemplatives per alçar-se a un món més íntim i espiritual. Amb el seu segon àlbum, ‘Vol i dol’ (Bankrobber, 2010), la formació de Guissona reflexiona sobre la vida, la mort i els temors personals des del folk d’aparença naïf i rerefons eclèctic.

Joan Pons -veu cantant i compositor- explota en el nou treball una mirada introspectiva que distingeix la banda de l’onada pop cosmopolita en voga per Manel o Els Amics de les Arts. A diferència dels últims, que aposten pel customisme, El Petit de Cal Eril reconeix que les seves cançons no són òbvies i requereixen esforç. embolcalla les seves cançons amb tocs surrealistes -a vegades indesxifrables- que orbiten prop d’artistes com Adrià Puntí o Joan Miquel Oliver. La formació evoluciona cap a un món més trascendental i s’allunya del folk de temàtica rural, de les sargantanes i les mandolines tralarí, per tractar les pors humanes i l’arribada de la mort.

A ‘Cendres’, Joan Pons recorre al lirisme per denunciar la inconsistència de la política: Polítics sou cendres: cremen les vostres ànimes, a l’infern. Les més significatives de la transició de la banda són ‘Partícules de déu’, ‘Cau la neu’ i ‘Decapitació II’. A ‘Partícules de déu’ -la més èpica del disc- Pons inclou les persones com a part d’un tot que de manera explícita implica amb una divinitat; tanmateix, el concepte no parla tant de religió com de l’amor de parella, místic i planetari. El grup es deleita amb imatges tan senzilles com potents a ‘Cau la neu’, on transmet la grisor i el fred, la buidor i la calma, que comporta la mort: Cau com neu, la pluja damunt seu; naixen flors al seu voltant. Joan Pons, amb la col·laboració de la veu rogallosa de Roger Mas, rescata el poeta Pere Quart a ‘Decapitació II’. Per si el títol no fos prou explícit, el poema es recrea de forma escabrosa en la mort mentre Mas i Pons l’interpreten amb una barreja d’estranya fascinació, gust i serenitat. 

El Petit de Cal Eril no enganya. La seva música està lliure d’artificis i, en el seu cas, l’objectiu de la post-producció (a càrrec de Pons, tècnic de so de professió) consisteix en què el procés d’edició passi desapercebut. I ho aconsegueix.

En la producció d’aquest disc s’ha respectat la formació original, és a dir: David Paco, Càndid Coll i Lluís Rueda, a més del ja esmentat Joan Pons. Uns components als que s’hi han d’afegir les col·laboracions destacades del citat Roger Mas, Joan Colomo i Mau Boada. Gràcies a la bona acollida de ‘Les Sargantanes al sol’, els de la Segarra han comptat amb el suport de la discogràfica Bankrobber (Mazoni, Sanjosex o Mazoni) per produir el seu nou material. 


Clicant al següent enllaç podeu veure el videoclip de 'Cau la neu', inclòs a 'Vol i Dol'.

Albert Marquès, jazz jove d’esperit clàssic

Les flaires del jazz d’Albert Marquès trio van deixar un bon perfum al Racó de la Palma. El jove pianista de Granollers (1986,) afincat a París des del 2008, va reivindicar-se com una de les promeses més importants del panorama jazzístic català i va fer bones les valoracions de la crítica que el venen avalant des de la publicació del seu primer àlbum, de producció pròpia.

Acompanyat a l’escenari per l’experimentat Jordi Bonell (guitarra), que ha col·laborat al llarg de la seva carrera -entre altres- amb Chet Baker, Marquès va liderar un concert lleuger, amb un jazz sense floritures ni romanticismes, directe, i que va connectar amb el públic a mesura que avançaven els minuts. La formació la completaven el suec Marko Lohikari (contrabaix), qui va mostrar-se tan simple com efectiu a la base rítmica, i Xavier Hinojosa (bateria), qui va oferir instants brillants.

Marquès va encetar l’actuació, de prop d’una hora de durada, amb la peça ‘Granollers’. “Encara que Granollers no és molt maco”, va comentar, era la seva manera de retre homenatge al poble que l’havia vist créixer. La interpretació sòbria va ser la tònica dominant i només es va desviar del jazz més pur amb intervencions breus i esporàdiques a un so més llatí des del piano i al blues des de la guitarra de Bonell.

També hi va haver espai pel record i la consciència política. Marquès va rescatar els exiliats al camp de concentració d’Argelers amb el solo “Guerra, Argelers, Resistance, Oblit”. D’aquesta manera Marquès va voler homenatjar “aquells que ara han caigut en l’oblit i que van resistir durant tant temps”.

Per si no quedaven prou clares les referències de Marquès i companyia, la tercera peça de la nit va ser un tema de Chick Corea en què el jove pianista va lluir la seva destresa amb una mà esquerra constant i metòdica, i una dreta virtuosa. Marquès va dedicar el colofó final a la interpretació de ‘Moment’s notice’, peça que a més obre el seu àlbum debut, del genial saxofonista nord-americà John Coltrane. Aquí el públic va poder gaudir d’un inspirat Xavi Hinojosa, a la bateria, que per moments semblava gaudir d’un estat de trànsit induït per la composició de Coltrane.

A més de ‘Moment’s notice’, ‘Demonious Rossy-Song for Jordi Rossy’ i ‘I fall in love too easily’, el disc debut de Marquès el completen els temes propis ‘Trio’, ‘Dubtes’ i ‘Hommage au clitoris’. L’orgasme hagués sigut complet si Marquès, confès enamorat del tema “I fall in love too easily” i amb el qual es va declarar a la seva parella, hagués tocat aquesta peça popularment interpretada per Chet Baker o Miles Davis.

Primera trobada de bandes de setmana santa

L'Agrupació Music-Cultural-Nous Amics, l'Arxiconfraria del Sant Crist de la Creu i la Confraria de Sant Josep i Sant Jaume 'Sant Sopar' organitzen la Primera Trobada de Bandes de Setmana Santa de Reus. Amb l'objectiu d'impulsar una de les tradicions més arrelades a la ciutat, els organitzadors han aglutinat els esforços de sis confraries amb un total de 150 timbalers participants. 

Les tres confraries organitzadores de la trobada

Les tres confraries organitzadores de la primera trobada de bandes de Setmana Santa reuniran fins a sis confraries: Germandat de Sant Josep Obrer, Confraria de la Verònica, Confraria de Sant Tomàs d'Aquino, Confraria Jesús de l'Amargura, Confraria de Sant Josep i Sant Jaume 'Sant Sopar' i Agrupació Músic-Cultural-Nous Amics. Totes elles participaran en els actes de Setmana Santa. Les que no hi assistiran són la Banda de la Salle i la Congregació Mariana -aquesta segona perquè ja tenia una altra sortida prevista per aquestes dates-.

La idea, que s'inspira en actes similars organitzats a Valls i Tarragona, vol impulsar la tradicional Setmana Santa reusenca i donar-li continuïtat. Primer, es concetraran a les 5 de la tarda del 16 d'abril a la parròquia de Sant Joan. Una hora més tard començarant el seu itinerari que els portarà des del carrer de Sardà i Cailà, continuant pel carrer de Sant Joan, plaça de Prim i raval de Jesús, fins arribar al Centre Comercial del Pallol on es durà a terme una petita exhibició.

Les bandes es trobaran, més tard, a la plaça de la Llibertat on s'hi disposaran tres grades: dues destinades al públic general i una a les autoritats i els presidents de les confraries participants. Allà, hi tindrà lloc una actuació per separat de cada confraria i una actuació final conjunta com a cloenda.

La trobada permetrà que les sis confraries participants es familiaritzin entre elles, resolguin dubtes de forma conjunta i generin sinergies positives. Algunes confraries, ha explicat el secretari de la Confraria 'Sant Sopar', Josep Domene, "tenien, entre d'altres, problemes amb els locals d'assajos". Els organitzadors d'aquesta primera trobada, doncs, han volgut posar en comú experiències i problemàtiques d'unes i altres confraries perquè es puguin aconsellar de forma recíproca.

«Vinil, vidi, vici»

El vintage està de moda. Ho diu el senyor del Gran Dictat i també Carles Sorolla, propietari de la botiga de discos Spook de Reus (Carrer de la Font número 3). Mentre la venda de cd's s'estanca a les petites botigues, torna el disc gros i de gran portada, el VINIL, que en els últims anys s'havia relegat a peça de col·leccionista.

Els protagonistes, els vinils, a la botiga Spook

Sorolla ens explica com ho ha viscut ell: "El 2003 [amb l'auge de les descarregues de música a Internet] vam notar més que res un estancament en les vendes". El que de veritat ha propinat una estocada a les botigues de discos de tota la vida (no tant a les grans superfícies internacionals com FNAC o HMV) ha sigut la infatigablement anomenada crisi. "Si fins ara anàvem tirant, sense grans puntes de vendes, des de fa un parell d'anys aquestes han caigut ben bé vora el 20%". La reducció és bastant destacable, tenint en compte que la producció musical va, any rere any, a més i que la gent que pot comprar música, per estadística, és més. Per tant, tenim més quantitat de música, més compradors potencials i més punts on aconseguir música. L'última dècada ha vist l'aparició de nous formats i noves maneres de consumir música, és per això que resulta paradoxal que el volum de venda de música hagi disminuït en les petites botigues. Amb tot, sembla que tornen les flaires del passat i ho fan amb olor de policlorur de vinil. Des del 2005, les vendes de vinils han crescut sense fre: entre gener i novembre del 2009, als Estats Units es van vendre 2,1 milions de vinils (35% més que l'any passat segons Nielsen Soundscan).

I quina és la sorpresa? Que a més compra de temes per iTunes, Amazon i altres en format digital, a més descarregues per internet, paral·lelament s'incrementen els amants de la música que volen tenir el seu objecte de desig en format físic (i si pot ser gros millor!). El fetixisme del Vinil s'atribueix a diversos factors: la millor qualitat musical respecte l'MP3, el cd, el cassette i  altres formats; les obres d'art que es poden apreciar en algunes grans portades de grups antològics com The Velvet Underground o The Queen; o, aquests sempre, com a valor pels col·leccionistes.

Sorolla comenta que els últims anys ha augmentat l'edició de Vinils de llarga durada: "Grups que ja no publicaven en vinil ara ho tornen a fer o es reediten àlbums antics". Sorolla exclama que "la gent està farta del cd! No és la mateixa cara d'alegria la d'una persona que acaba d'adquirir un Vinil que la d'una que se'n va amb un cd". Des de la botiga Spook ens comenten que un del públic més aficionat a aquest format és el de heavy i el de grans guitarristes com Frank Zappa. Spook compta, ens explica Sorolla, amb una clientela habitual: "Són els que venen cada parell de setmanes i marxen amb 3 o 4 discos sota el braç, i amb les puntes de venda de Nadal i estiu ens permeten fer caixa". Benvingut sigui el retorn del Vinil si ha de servir per superar aquest mal moment econòmic i li desitgem, a ell i a la música, llarga vida perquè estem convençuts que un bon fil musical és el remei per vèncer l'adversitat. 

Spotify és a l'aire (i a l'Absis també)

Aprofitem la primera entrada d'aquest bloc per parlar d'una de les eines que ha revolucionat el món de la música des del 7 d'octubre del 2008 -i que ho seguirà fent-: Spotify. Podríem haver-ho comprovat anant a les oficines de Spotify al número 6 de Birger Jarlsgatan a Estocolm (Suècia), però com diria Martí i Pol (amb els seus reivindicats herois anònims quotidians) o el mateix eco-revolucionari Capità Enciam ("els petits canvis són poderosos!"), hem decidit no moure'ns de casa per exemplificar-ho amb un dels cafès més interessants de la capital del Baix Camp, l'Absis (carrer del Mar, 30-32 de Reus).

Com tot gran invent, Spotify no parteix de zero i recull els avenços que venien marcant el mercat de la difusió de la música en els últims anys. Així, la idea bàsica no era pas innovadora: la música per streaming ja es venia utilitzant en els mateixos directoris. Destaquem dues iniciatives: Pandora, als Estats Units, va ser la primera en fer ús d'aquesta tecnologia el 2000 però el projecte es va estancar a Nord-Amèrica i actualment està fora de servei; el van seguir dos joves francesos -Daniel Marhely i Jonathan Benassaya- el 2006, amb el portal de música d'accés completament gratuït Deezer. El site francès és actualment el més popular arreu del Vell Continent i supera els 10 milions d'usuaris. 

Vam estar xerrant amb una de les cambreres de l'Absis, la Míriam, i ens va explicar com funciona el fil musical al cafè. "Fins ara els amos tenien unes carpetes de discos". Els cambrers eren els responsables d'anar canviant aquesta pila, anar destriant. Els propietaris de l'Absis, però, amb l'arribada d'Spotify van fer el salt. Van fer una llista de cançons que "ara arriba als 1.800 temes", explica la Míriam, "i nosaltres [els cambrers] el que fem simplement és posar-ho en mode de reproducció aleatori i que vagi fent!".

Sembla fàcil. I realment ho és. Donar-se d'alta a la pàgina inicial de Spotify, descarregar-ne l'aplicació, buscar la música que es vulgui (i trobar-la: no tota hi és per problemes amb les llicències de les discogràfiques i els drets d'autor); i guardar-ne les cerques. No en farem un publireportatge però l'usuari pot fer llistes temàtiques, d'autors o gèneres musicals per posar un exemple, o marcar les preferides amb una estrella situada al costat de cada cançó.

Spotify és cada cop més habitual als bars i cafeteries

I com ho fan a l'Absis? "Al matí posem música relaxada", senyala la Míriam, "a mi m'agrada per aquestes hores el penúltim cd de la Cristina Aguilera [Back to Basics, amb temes com Candyman], o els d'Alicia Keys... Bastanta música negra en general". La idea, segons ens expliquen, és al mateix que als súpers: si hi ha molt d'ambient i es vol que la gent consumeixi i marxi es pugen els decibels i el ritme. És el que es fa quan arriba la tarda, diu la Míriam. Val a dir que, de tant en tant, els clients que vagin a l'Absis -com si es tingués la ràdio de fons- escoltaran publicitat: 30 segons d'anuncis cada 15 minuts de música. Aquesta és la filosofia de l'opció gratuïta d'Spotify (ja sigui "Free", que requereix una invitació, o "Open" a la qual pot accedir tothom però amb una limitació de 20 hores d'escolta mensual). Si es vol obviar la publicitat o tenir accés a Spotify amb el mode sense connexió, l'usuari pot escollir Unlimited (4,99€/mes) i Premium (9,99€/mes).

Així, podríem resumir que -ara mateix, ja veurem en què evoluciona, si evoluciona- Spotify és la gran biblioteca personalitzada portàtil al gust i a l'ús del seu usuari (sempre i quan, és clar, amb el permís de les "bonistes" associacions de drets d'autors).